Hola, Marta. Si estàs llegint això, vol dir que ja has acabat aquest any. Estic escrivint aquesta carta ara, just quan he acabat 1r de Batxillerat, sabent que encara em queda un camí una mica diferent del que m’havia imaginat. Aquest curs no m’ha anat com volia. He suspès algunes assignatures de 1r i ara les hauré de tornar a fer. A més, també hauré de fer tres assignatures de 2n. I després arribarà 2n de Batxillerat. Però no de la manera que jo m’havia imaginat. Jo soc del 2009 i faré 2n amb els del 2010. I, sincerament, això em posa una mica trista. No perquè tingui res en contra dels del 2010, sinó perquè jo m’havia imaginat arribar a 2n amb la meva promoció, amb la gent amb qui he compartit aquests anys. I ara em costa acceptar que el meu camí serà una mica diferent. Potser em sentiré fora de lloc. Potser em compararé amb els altres. Potser em preguntaré moltes vegades com hauria estat tot si aquest any m’hagués anat diferent. Però espero que tu, quan estiguis llegint això, ja no ho miris de la mateixa manera. Espero que hagis entès que anar amb els del 2010 no et fa menys que ningú. Que fer un camí diferent no significa anar enrere. I sobretot, que hagis après a no comparar la teva vida amb la dels altres. Perquè ara mateix tinc molts dubtes, però també tinc somnis. I espero que no els hagis oblidat. Espero que encara vulguis ser diplomàtica. Espero que encara t’imaginis vivint a Londres, caminant pels seus carrers, parlant anglès cada dia i mirant enrere pensant en tot el que has hagut de fer per arribar fins allà. No sé si quan llegeixis aquesta carta estaràs més a prop d’aconseguir-ho. Potser sí. Potser no. Però espero que encara ho vulguis. I si algun dia has pensat que per haver suspès unes assignatures, per haver hagut de repetir-les o per anar un any diferent que els teus companys ja no podràs arribar on vols, espero que recordis una cosa: La teva vida no es decideix als 16 anys. Un curs no decideix el teu futur. Una nota no decideix el teu futur. I anar amb els del 2010 tampoc. Això només és una etapa. I potser ara mateix no ho puc veure, però espero que tu sí. No sé com haurà anat aquest any. No sé si hauràs aprovat tot. No sé si hauràs fet nous amics. No sé si t’hauràs acostumat a estar amb els del 2010. No sé si encara pensaràs en la teva antiga promoció. Però espero que, sigui com sigui, estiguis orgullosa de tu. Perquè ara mateix jo encara estic una mica trista. Però també tinc ganes de continuar. I potser això és el més important. Així que, si algun dia et trobes desanimada, recorda la Marta que està escrivint aquesta carta. La Marta que avui encara no sap com acabarà tot. La Marta que té por d’anar a un ritme diferent. Però també la Marta que vol ser diplomàtica, que vol viure a Londres i que té molts somnis per complir. No els deixis de perseguir només perquè el camí sigui una mica més llarg. Potser no arribaràs exactament quan havies pensat. Però mentre continuïs caminant, continuaràs avançant. I espero que quan llegeixis això puguis somriure i pensar: “Ho estic fent.” Una abraçada, Marta, 16 anys.
By YoDelFuturo ®
Haz click aqui para escribirte mas cartas.
Hola, Marta. Si estàs llegint això, vol dir que ja has acabat aquest any. Estic escrivint aquesta carta ara, just quan he acabat 1r de Batxillerat, sabent que encara em queda un camí una mica diferent del que m’havia imaginat. Aquest curs no m’ha anat com volia. He suspès algunes assignatures de 1r i ara les hauré de tornar a fer. A més, també hauré de fer tres assignatures de 2n. I després arribarà 2n de Batxillerat. Però no de la manera que jo m’havia imaginat. Jo soc del 2009 i faré 2n amb els del 2010. I, sincerament, això em posa una mica trista. No perquè tingui res en contra dels del 2010, sinó perquè jo m’havia imaginat arribar a 2n amb la meva promoció, amb la gent amb qui he compartit aquests anys. I ara em costa acceptar que el meu camí serà una mica diferent. Potser em sentiré fora de lloc. Potser em compararé amb els altres. Potser em preguntaré moltes vegades com hauria estat tot si aquest any m’hagués anat diferent. Però espero que tu, quan estiguis llegint això, ja no ho miris de la mateixa manera. Espero que hagis entès que anar amb els del 2010 no et fa menys que ningú. Que fer un camí diferent no significa anar enrere. I sobretot, que hagis après a no comparar la teva vida amb la dels altres. Perquè ara mateix tinc molts dubtes, però també tinc somnis. I espero que no els hagis oblidat. Espero que encara vulguis ser diplomàtica. Espero que encara t’imaginis vivint a Londres, caminant pels seus carrers, parlant anglès cada dia i mirant enrere pensant en tot el que has hagut de fer per arribar fins allà. No sé si quan llegeixis aquesta carta estaràs més a prop d’aconseguir-ho. Potser sí. Potser no. Però espero que encara ho vulguis. I si algun dia has pensat que per haver suspès unes assignatures, per haver hagut de repetir-les o per anar un any diferent que els teus companys ja no podràs arribar on vols, espero que recordis una cosa: La teva vida no es decideix als 16 anys. Un curs no decideix el teu futur. Una nota no decideix el teu futur. I anar amb els del 2010 tampoc. Això només és una etapa. I potser ara mateix no ho puc veure, però espero que tu sí. No sé com haurà anat aquest any. No sé si hauràs aprovat tot. No sé si hauràs fet nous amics. No sé si t’hauràs acostumat a estar amb els del 2010. No sé si encara pensaràs en la teva antiga promoció. Però espero que, sigui com sigui, estiguis orgullosa de tu. Perquè ara mateix jo encara estic una mica trista. Però també tinc ganes de continuar. I potser això és el més important. Així que, si algun dia et trobes desanimada, recorda la Marta que està escrivint aquesta carta. La Marta que avui encara no sap com acabarà tot. La Marta que té por d’anar a un ritme diferent. Però també la Marta que vol ser diplomàtica, que vol viure a Londres i que té molts somnis per complir. No els deixis de perseguir només perquè el camí sigui una mica més llarg. Potser no arribaràs exactament quan havies pensat. Però mentre continuïs caminant, continuaràs avançant. I espero que quan llegeixis això puguis somriure i pensar: “Ho estic fent.” Una abraçada, Marta, 16 anys.
By YoDelFuturo ®
Haz click aqui para escribirte mas cartas.