Hola, Marta. Si estàs llegint això, vol dir que han passat dos anys des del dia que vaig escriure aquesta carta. Ara mateix no sé com estaràs. No sé si estaràs bé, si estaràs orgullosa de tu mateixa, si hauràs aconseguit el que volies o si les coses hauran canviat completament. Avui m’han dit que he de repetir 1r de Batxillerat. I la veritat és que ara mateix no sé gaire bé què sentir. Em fa ràbia. Em fa pena. I, sobretot, em fa por. Por de quedar-me enrere. Por de veure com els altres continuen i jo torno a començar. Por de pensar que potser no soc capaç de fer-ho. Ara mateix sembla molt fàcil pensar que aquest any defineix qui soc, però espero que tu, quan llegeixis això, sàpigues que no és així. Espero que hagis après que suspendre no significa ser menys intel·ligent. Que repetir no significa haver fracassat. I que haver de començar de nou no significa començar des de zero. Perquè ara mateix jo encara no ho sé veure així. Ara mateix només sé que estic decebuda. Però espero que tu, d’aquí dos anys, puguis mirar enrere i entendre que aquest moment també formava part del camí. No sé què passarà durant aquests dos anys. No sé si serà fàcil. Segurament no. No sé quantes vegades tornaràs a dubtar de tu mateixa, ni quantes vegades pensaràs que no pots més. Però espero que continuïs. Que no et comparis tant amb els altres. Que no pensis que vas tard. I que recordis que cadascú té el seu ritme. També espero que segueixis tenint al teu costat les persones que avui estan intentant animar-te, encara que tu no tinguis gaire ganes de sentir que “tot anirà bé”. I sobretot, vull donar les gràcies als pares. Perquè sé que per a ells tampoc és fàcil veure’m així. Però sé que estan aquí, que em continuaran ajudant i que, encara que jo ara mateix no ho vegi, no deixaran de confiar en mi. Així que, Marta, no sé on estaràs quan llegeixis això. No sé com haurà anat tot. Però espero que estiguis bé. Espero que siguis feliç. I espero que, quan miris enrere, no et faci vergonya aquesta Marta que avui està escrivint. Perquè potser avui sento que he caigut. Però encara em queda molt camí. I potser d’aquí dos anys entendré que aquest no era el final. Només era el principi d’una etapa que encara no sé com acabarà. Una abraçada, Marta, d’avui.
By YoDelFuturo ®
Haz click aqui para escribirte mas cartas.
Hola, Marta. Si estàs llegint això, vol dir que han passat dos anys des del dia que vaig escriure aquesta carta. Ara mateix no sé com estaràs. No sé si estaràs bé, si estaràs orgullosa de tu mateixa, si hauràs aconseguit el que volies o si les coses hauran canviat completament. Avui m’han dit que he de repetir 1r de Batxillerat. I la veritat és que ara mateix no sé gaire bé què sentir. Em fa ràbia. Em fa pena. I, sobretot, em fa por. Por de quedar-me enrere. Por de veure com els altres continuen i jo torno a començar. Por de pensar que potser no soc capaç de fer-ho. Ara mateix sembla molt fàcil pensar que aquest any defineix qui soc, però espero que tu, quan llegeixis això, sàpigues que no és així. Espero que hagis après que suspendre no significa ser menys intel·ligent. Que repetir no significa haver fracassat. I que haver de començar de nou no significa començar des de zero. Perquè ara mateix jo encara no ho sé veure així. Ara mateix només sé que estic decebuda. Però espero que tu, d’aquí dos anys, puguis mirar enrere i entendre que aquest moment també formava part del camí. No sé què passarà durant aquests dos anys. No sé si serà fàcil. Segurament no. No sé quantes vegades tornaràs a dubtar de tu mateixa, ni quantes vegades pensaràs que no pots més. Però espero que continuïs. Que no et comparis tant amb els altres. Que no pensis que vas tard. I que recordis que cadascú té el seu ritme. També espero que segueixis tenint al teu costat les persones que avui estan intentant animar-te, encara que tu no tinguis gaire ganes de sentir que “tot anirà bé”. I sobretot, vull donar les gràcies als pares. Perquè sé que per a ells tampoc és fàcil veure’m així. Però sé que estan aquí, que em continuaran ajudant i que, encara que jo ara mateix no ho vegi, no deixaran de confiar en mi. Així que, Marta, no sé on estaràs quan llegeixis això. No sé com haurà anat tot. Però espero que estiguis bé. Espero que siguis feliç. I espero que, quan miris enrere, no et faci vergonya aquesta Marta que avui està escrivint. Perquè potser avui sento que he caigut. Però encara em queda molt camí. I potser d’aquí dos anys entendré que aquest no era el final. Només era el principi d’una etapa que encara no sé com acabarà. Una abraçada, Marta, d’avui.
By YoDelFuturo ®
Haz click aqui para escribirte mas cartas.